Les primeres dones que habiten El Palmar eren de Russafa, un arrabal independent fins 1877 que comunicava amb l’Albufera per canals.

Eren dones casades amb pescadors que s’anaven construint una vivenda-barraca en un indret ple d’humitat, fang i canyes, tot perquè el pescador tinga unes hores de son en família i no passara la setmana dormint a la barca.

Des d’aquest moment serien elles les que feien el viatge cap a la llotja del mercat de Russafa o anaven pels carrers de València venent el peix.

Les DONES deixen Russafa i es traslladen a El Palmar, agafen el poc ( o molt) de valor que tenen, com el rellotge de paret de Morera que havia estat penjat en una casa d’un barri connectat amb València, per penjar-lo en una vivenda feta de canyes i fang, a més d’una hora en barca de la capital.

Amb l’arribada de les dones arriben les criatures i la vida comença en un indret on tot està per fer.

Malgrat estar en el segle de la revolució industrial, les dones de l’Albufera no segueixen la moda de París o Londres, visten sinaues, una falda llarga fins als peus i una toca o mocador pels muscles i en creu enganxat a la falda.

Aquest mocador servia per dur al fill més menut a qui no podien deixar en la cuna perquè en aquell temps el Palmar sorgia sobre una selva verge, on hi havien serps, rates i altres amenaces animals que feien perillar la vida de les criatures.

A la barraca li dediquen moltes hores del dia per a garantir la seguretat de la seua família.

Ronda principis del segle XIX, una època de moviment cultural a València, de liberalisme, de revoltes… No obstant això, els acadèmics encara defineixen la dona com un ésser dèbil, fràgil, dependent, propensa als nervis i amb una ment inferior a la dels homes.

No sabem en quines dones es fixen per a redactar aquesta definició, les dones de l’Albufera cuinen, netegen, construeixen i pinten barraques, elaboren l’art de pesca, venen el peix al mercat de Russafa i tot ho fan, si és el cas, en les criatures penjades al coll.

Elena Marco Serrano