El 1823, mesos després que les tropes franceses restituïren Ferran VII al poder absolut, un fiscal de la Bailia de València va ordenar tancar totes les botigues de la Illa del Palmar menys una.
El motiu no era sanitari ni econòmic: era polític. Aquelles tendes «il·legals» havien nascut durant el breu període de llibertats del Trienni Liberal, i la seua existència mateixa —vendre pa, oli i bacallà sense passar pel monopoli reial— es va convertir, de sobte, en un símptoma d’un ordre que calia desmuntar.
Un expedient de sis fulles, guardat des de fa dos-cents anys a l’Arxiu del Regne de València, ho conta amb detall: una subasta que fracassa, un corredor que camina la ciutat clavant edictes cantonada per cantonada, i una illa de pescadors atrapada, sense saber-ho, entre dos règims.
Una botiga i un llac reial
La Illa del Palmar, al cor de l’Albufera, era propietat privativa dels Sereníssims Infants, la família reial, que hi cobraven rendes exactamente com si es tractara de terres de la Corona. I com que el rei governava també allò que es menjava, l’illa tenia una única botiga autoritzada per a abastir els seus habitants de pa, oli, sal, arròs o avadejo.
Aquest sistema, però, s’havia esquerdat durant el Trienni Liberal (1820-1823): aprofitant el context de major llibertat havien obert a El Palmar diverses tendes que competien amb la concessió oficial. Quan la intervención militar francesa —els Cent Mil Fills de Sant Lluís— va restituir Ferran VII al poder absolut, aquell teixit comercial improvisat va passar a ser, d’un dia per a l’altre, un problema d’estat.
L’expedient que analitzem ací —un plec de condicions, una subasta, una cadena de notificacions i una resolució final— és el rastre burocràtic exacte d’aquell canvi de règim, escrit amb la lletra apressada d’un escrivà.
Un monopoli amb multa inclosa
El plec de condicions que obri l’expedient, datat el 7 de juliol de 1823, no deixa marge a la interpretació: ningú, “de qualsevol estat o qualitat que fora”, podía vendre dins de l’illa els gèneres bàsics —pa, vi, oli, sal, arròs, fessols o cigrons, alls, cebes i una de les tres salaons (abadejo o sardines)— sota una multa de tres lliures. Ni tan sols el barquer de la gola del Perelló en quedava exempt: si volia comerciar amb queviures, havia de comprar-los primer a la tenda oficial. Només es permetia als moradors de les barraques adquirir fora de l’illa allò que necessitaven per al seu consum propi.
Una subasta que ningú vol guanyar
El 4 de juliol de 1823, reunits a la sala de l’Administració de l’Estat de l’Albufera, l’administrador general interí Fèlix Garcia i el seu equip convoquen la subhasta de l’arrendament. El corredor de la ciutat, Vicente Guerrero y Cabanes, llig el plec de condicions en veu alta i obri la subhasta.
Però ningú s’hi anima. Un tal Roque Aleyxandre oferia cinc-cents vint rals anuals i ni una moneda més: «no hacía ánimo de dar mayor postura», anota l’escrivà. Sense competència real, l’administrador decideix ajornar el remat.
El recorregut de l’edicte: fer córrer la veu abans de les xarxes socials
El que ve després és, potser, la part més viva de l’expedient: la coreografia minuciosa que calia seguir perquè ningú poguera al·legar ignorància. L’escrivà Ferrer ho documenta pas a pas.
Primer, s’avisa formalment tots els implicats en el procés —jutge, fiscal, agent procurador. Després, l’edicte del nou remat s’ha de fer arribar a qui hi tinga interés: al Jurat de la Comunitat de Pescadors del Palmar, que l’ha de fixar a la mateixa illa; al Diputat de la Franqueria de València; i, per correu ordinari, als alcaldes de Sueca i Sollana, els pobles veïns amb interessos directes en el llac.
I finalment, el corredor Vicente Guerrero rep de mans de l’escrivà quatre exemplars de l’edicte, que ell mateix es compromet a clavar en els llocs de costum de la ciutat: l’edifici de la Pescateria, la seu del Comú de Pescadors, la cantonada del carrer de Sant Ferran, i la plaça de Santa Caterina Màrtir. El dia 12 torna a comparéixer davant Ferrer per a confirmar-ho, un lloc rere l’altre. Uns dies després, l’escrivà porta encara un darrer exemplar a la impremta del periòdic diari de la capital.
És difícil no imaginar-se el recorregut: un home a peu, amb un rotlle de papers baix el braç, travessant una València que encara feia olor a la pólvora de la guerra.
La «feliç restauració» arriba fins l’ abadejo
Cada full de l’expedient porta imprés l’encapçalament oficial: «Habilitado por la feliz restauración del Gobierno de S.M. el Sr. D. Fernando VII.» No és un detall decoratiu. L’informe de l’advocat fiscal, redactat uns mesos després, ho explica sense embuts: durant «la libertad de la parada época» —és a dir, durant el Trienni Liberal— havien proliferat a El Palmar tendes lliures que trencaven el monopoli reial. Ara, restaurat l’absolutisme, el fiscal recomana que totes aquelles tendes «cesen en el día», que es tanquen immediatament, i que només en quede una, triada per l’administració. El 8 d’agost de 1823, l’administrador ho confirma per escrit.
Amb l’aparença d’un tràmit sobre pa i bacallà, l’expedient ens mostra així un canvi de règim: la llibertat comercial que havia florit durant el Trienni es desmunta peça a peça, amb la mateixa meticulositat burocràtica amb què s’havia construït, segles abans, el sistema de rendes reials.
Una illa que depenia d’una sola porta
Al final, tot açò parla d’una cosa molt concreta: qui obria la porta de la botiga cada matí a la Illa del Palmar. D’això depenia si una família de pescadors tenia creïlles, oli o abadejo per a la setmana, i a quin preu. Durant tres anys, breument, aquella porta s’havia multiplicat: qualsevol podia obrir una tenda i competir. El 1823 això es va acabar. Una sola botiga, un sol preu, un arrendatari triat a subhasta —i tots els altres, a tancar.
Els habitants de El Palmar no van decidir res d’això. Ni la guerra que ho va provocar, ni la subhasta que ho va resoldre, ni l’edicte que ho va anunciar clavat a la cantonada del carrer. Només hi vivien: pescaven, comptaven els reals que els quedaven, i esperaven que la tenda tinguera existències quan hi anaven a comprar. El seu dia a dia va canviar per una decisió presa a quilòmetres de distància, en un despatx de València, per gent que mai havia xafat l’illa.
El veïnat de El Palmar que, entre una guerra i una altra, només volien saber on podien comprar ceba i creïlles
Article basat en la transcripció paleogràfica de l’expedient «Albufera, Año de 1823, núm. 28 — Hacimientos: Para el arriendo de la tienda de la Isla del Palmar» (A.R.V., Bailia, Expedientes de Albufera, 1823, sig. 2134).