Quan l’alguatzil li va preguntar per què havia amagat el peso duro que li havia pagat un frare trinitari, Jacinta Gallart no es va posar a defensar-se. Es va posar a plorar. I la súplica que li va eixir no anava dirigida al jutge ni a la llei, sinó a una por molt més concreta: si son pare s’assabentava que l’havien duta davant un tribunal, la maltractaria. Per evitar-ho, va oferir diners a l’alguatzil perquè la deixara passar. No li va servir de res: els diners li’ls van confiscar igualment, i mesos després l’intendent general de l’exèrcit del Regne de València la va condemnar a pagar tres lliures de multa.

Una peixatera, un impost i un descuit

Som al febrer de 1772. Jacinta Gallart és veïna del Grau, el barri marítim de València que viu del port i de la pesca, i es guanya la vida venent peix a la Pescateria de la ciutat. És un ofici sotmés a un control fiscal estricte: sobre cada venda pesava el *Quint del Peix*, un impost arrendat —és a dir, gestionat per particulars que s’havien fet càrrec de recaptar-lo a canvi d’una quantitat fixa a la Corona— i que aquell any tenia com a arrendador un tal Nicolàs Carpi. Cada peixatera havia de «quintar»: declarar davant l’arrendador o els seus homes tot el diner que havia fet aquell dia, perquè d’ací s’extreia la part corresponent a l’impost.

Un dia, en ple mercat, va arribar un germà de Jacinta demanant-li diners per a comprar fil que necessitava per a les seues maniobres —probablement relacionades amb la faena de xarxes o cordam, tan pròpia del Grau. Ella li va donar 26 rals sense pensar-s’ho gaire. Poc després, en el moment de declarar els guanys, li van preguntar si havia donat res a ningú. Va dir que no. No se’n recordava. Quan li ho van retraure, la memòria li va tornar de colp i ho va confessar sense excuses ni resistència. Tot i la confessió immediata, els arrendadors li van embargar el diner i la van denunciar per frau.

El Grau de 1772: peix, quint i vigilància fiscal

El barri on vivia Jacinta no era un afegit recent a la ciutat de València: la seua història estava lligada al peix des de feia més de cinc-cents anys. Fou Jaume I qui, després de la conquesta, va rebatejar l’antic caseriu musulmà com a Vila Nova de la Mar i hi va afavorir l’assentament de pescadors; només un any després, el 1250, es va instaurar el mateix quint del peix que encara pagava Jacinta al segle XVIII. El 1454 el Comú de Pescadors havia obtingut el privilegi de gestionar en exclusiva la venda a la Pescateria de la ciutat, un monopoli sobre tota la cadena —taules, pesos, ganivets— que s’havia mantingut, amb ajustos, fins als temps de Jacinta. De fet, les ordinacions tradicionals del gremi havien sigut reconfirmades per l’administració borbònica just entre 1748 i 1761, en ple regnat de Carles III, poc més d’una dècada abans dels fets del nostre document.

Aquesta reconfirmació del segle XVIII va portar a la Corona un nou aparell administratiu, el de les intendències, pensat precisament per a fiscalitzar amb més precisió les rendes reials —entre elles, el quint del peix. Per això el cas de Jacinta no acaba davant un jutge municipal qualsevol, sinó davant l’intendent general de l’exèrcit del Regne de València: un descuit d’uns rals a la Pescateria del Grau es processava amb la mateixa maquinària que gestionava les finances de tota una demarcació militar i fiscal. Un sistema pensat a gran escala es fixava, amb tot detall, en els 26 rals que una dona havia donat al seu germà per a comprar fil.

Ser peixatera al segle XVIII

Jacinta no era una excepció, sinó una entre centenars. Al llarg del segle XVIII, el comerç d’aliments a l’engròs de les ciutats valencianes recaigué de manera estructural sobre les dones, que ocupaven bona part dels espais públics de venda i revenda de peix, fruita, hortalisses i altres productes de primera necessitat. Es tractava d’un treball difícil de rastrejar en els arxius: els documents normatius i comptables solen registrar millor el negoci a l’engròs, dominat pels homes, i deixen les venedores en un segon pla. Per això un document com el de Jacinta —una dona que parla en primera persona, encara que siga a través de la ploma d’un escrivà— és un rastre poc habitual.

La feina de peixatera exigia estar tot el dia dreta al taulell, tractant cara a cara amb clients, frares, arrendadors i alguatzils, portant els comptes de cap perquè no sabia escriure, i mantenint sempre a mà el diner de la jornada per si arribava el moment de «quintar». A la Pescateria hi havia una taula de «contraste» o «credenciera» on es pesava i es comprovava el gènere i els diners, sota la mirada d’un guardià —el mateix Pasqual Vivo que testifica en aquest cas— i sotmesa al control municipal del mercat. Ni Jacinta ni cap dels dos testimonis que declaren en aquest expedient sabien firmar: tots tres necessiten que algú altre pose el seu nom per ells. Guanyar-se la vida enmig d’aquell soroll de compres, pesos i xifres, sense poder-ho deixar per escrit ni defensar-se amb un document propi, formava part de l’ofici tant com vendre peix.

Un peso duro de mans d’un frare trinitari

La cosa no acabava en l’incident del germà. Segons el testimoni de Joseph Mari, alguatzil de la Intendència, Carpi sabia d’un segon episodi: un frare trinitari havia comprat una porció de peix a Jacinta i l’havia pagada amb un peso duro —una moneda de plata de valor notable, molt per damunt del rebolic de coure i billó que circulava habitualment al taulell. Aquell peso tampoc no l’havia declarat. Quan l’alguatzil la va interrogar, Jacinta va reconéixer que l’havia entregat, junt amb fins a vint rals més en billó, a «un muchacho» —amb tota probabilitat el mateix germà de l’incident anterior— per a la mateixa compra de fil.

L’escena que descriuen els dos testimonis, l’alguatzil Joseph Mari i el guardià de la Pescateria Pasqual Vivo, és pràcticament idèntica en els dos relats, cosa que en reforça la versemblança: Jacinta, sorpresa amb els diners damunt la taula —vint-i-huit pessetes i escaig, la major part en plata—, no discuteix els fets. Plora, demana pietat i, sobretot, demana que no la duguen a tribunal.

El que siga per no anar a tribunal

El detall que trenca l’esquema previsible de tota causa per frau fiscal és aquest: Jacinta no tem principalment la multa ni el procés. Tem son pare. Diu, textualment segons recull l’escrivà, que si son pare ho sabia «la maltrataria». Per evitar el tribunal, ofereix a l’alguatzil fins a tres pesos durs —una quantitat gens menyspreable— i, segons el mateix testimoni de Mari, li promet una gratificació personal si la deixa estar.

Val la pena aturar-se en aquesta paraula, «gratificació», perquè no era cap eufemisme innocent. La legislació de l’època —recollida més avant a la Novísima Recopilación, que sistematitzava disposicions reials anteriors— prohibia expressament als alguatzils acceptar dádivas, regals o «agasajos» de les parts d’un plet, fossen litigants o acusats, tant en causes civils com criminals; la pena prevista per a l’alguatzil que ho feia era la suspensió de l’ofici durant dos anys i una multa, i, si reincidia, fins a huit anys de presidi a l’Àfrica. És a dir: allò que Jacinta li oferia a Joseph Mari perquè «no la duguera a tribunal» era, en termes estrictament legals, un intent de suborn a un oficial de justícia —exactament la mena de pràctica que la llei intentava aturar des de feia segles, i que la literatura satírica del set-cents es complaïa a retratar com un vici quasi inseparable de l’ofici d’alguatzil. Que Jacinta hi recorreguera espontàniament, sense que ningú l’hi suggerira, diu molt de com de normalitzada estava aquesta eixida entre la gent que es trobava davant d’un funcionari amb poder d’embargar-los els diners o portar-los a judici.

Cap de les dues coses li serveix. Carpi insisteix, l’alguatzil pren en seqüestre tot el diner que hi ha damunt la taula, i el cas segueix el seu curs administratiu. En el memorial que presenta poc després, Jacinta —que no sap escriure, i per això firma en son nom un tal Jaume Jordà— demana clemència a l’intendent apel·lant a un argument ben senzill: l’oblit és normal enmig de la confusió habitual d’un mercat de peix, i no hauria de tractar-se amb tant de rigor.

Tres lliures de multa i cinc mesos d’espera

La resposta de l’administració no arriba fins al 6 de maig de 1772. L’intendent general Sebastián Gómez de la Torre, amb l’assessorament de Pedro Vicente Traver, dictamina que Jacinta ha incorregut en la pena de tres lliures fixada per l’ordenança, li carrega les costes del procés, i ordena que ambdues quantitats s’extraguen del diner embargat que encara guarda l’alguatzil Joseph Mari; la resta, si en sobra, se li ha de tornar.

El contrast en la rapidesa de les notificacions és revelador: a Nicolàs Carpi, l’arrendador, se li comunica la sentència de seguida. A Jacinta, en canvi, no se li notifica fins al 17 de juliol —més de dos mesos després—, i cal que un escrivà es desplace expressament fins al Grau per a llegir-li l’auto en persona, perquè ella tampoc no sabria llegir-lo tota sola.

Per què ho va fer ?

Res del que fa Jacinta indica una dona acostumada a enganyar. No amaga els diners en una calça ni els nega quan li’ls demanen dos vegades: cada volta que li pregunten, acaba confessant. El que sí que revela el document és una cadena de necessitats xicotetes i acumulades. Els 26 rals que dóna al seu germà no eren un capritx, sinó el fil que ell necessitava per a treballar —probablement per a mantindre en condicions les xarxes o el cordam d’una barca, faena imprescindible en una família del Grau que vivia de la mar. En una economia domèstica on els ingressos eren diaris i incerts, i on els diners de la venda del peix es repartien de fet entre les necessitats immediates de tota la casa abans d’arribar a declarar-se, era fàcil que una quantitat menuda quedara fora del compte formal sense cap intenció d’enganyar ningú.

I quan la van descobrir, la seua prioritat no va ser calcular com defensar-se davant la llei, sinó com evitar que la notícia arribara a son pare. Va oferir tres pesos durs —bona part del que guardava— i una gratificació a l’alguatzil, no per corrupció, sinó perquè per a ella el risc real no era la multa de tres lliures que finalment va haver de pagar, sinó el que l’esperava a casa si son pare s’assabentava que l’havien portada davant un tribunal. Entre un sistema fiscal que la vigilava rals a rals i una autoritat domèstica que la podia castigar físicament, Jacinta va triar la via que li semblava menys perillosa: pagar qui fera falta, plorar si calia, i confiar que ningú no en parlara més. No li va eixir bé del tot —va perdre part dels seus estalvis i va haver d’esperar cinc mesos per saber-ho—, però la seua reacció no és la d’una defraudadora: és la d’una dona que sostenia amb el seu treball diari una part de l’economia familiar, i que sabia perfectament qui, entre l’intendent i son pare, li faria més mal.

—

*Font: expedient manuscrit de la causa contra Jacinta Gallart, veïna del Grau de València, per frau en el Quint del Peix (febrer–juliol de 1772). [Arxiu, fons i signatura per confirmar amb la persona investigadora, ja que no consten a les imatges digitalitzades facilitades.]*

*La informació sobre la prohibició legal de dádivas als alguatzils procedeix de la Novísima Recopilación de las Leyes de España (Llibre IV, Títol XXX, Llei XIII), que recull disposicions reials sobre l’administració de justícia vigents al llarg del set-cents.*

1. ↩︎