L’Albufera de València no sempre ha estat només un paisatge idíl·lic de posta de sol i barques a la deriva. Fa més de dos segles, aquest entorn natural va ser escenari d’un conflicte ben real, protagonitzat per pescadors, una ermita i… una única pesseta blanca.
L’ermita que volia unir la comunitat
Cap al 1765, El Palmar no tenia ermita, davant la necessitat de tindre un espai digne on celebrar missa sense haver de traslladar-se a Russafa, els pescadors de l’Albufera van decidir construir-la.
Amb l’ajuda de 600 rals aportats pel rei i 300 més recollits pels propis veïns del llac, el projecte va prendre forma. El mestre d’obres rebaixà el cost final fins a 300 pessetes. Era una obra modesta però carregada de simbolisme. Semblava que tot anava bé… fins que van aparèixer els primers conflictes.
La “pesseta blanca” de la discòrdia
El gener de 1770, els jurats de la Comunitat de Pescadors de l’Albufera van presentar una queixa formal davant les autoritats. L’objecte del litigi: una aportació obligatòria d’una pesseta blanca per mantindre el sacerdot que oficiava a la nova ermita.
Alguns pescadors, però, s’hi van negar. No estaven disposats a pagar aquella xicoteta quantitat per un culte que consideraven que no els concernia. Argumentaven que, com a pescadors matriculats de mar, la seua jurisdicció no era el llac, i que, per tant, no havien de contribuir a mantenir un sacerdot allí.
Els noms dels dissidents ens han arribat gràcies als arxius: Fèlix i Felip Lacomba, Salvador Bru, entre d’altres. També sabem qui eren els jurats que defensaven la contribució: Agustín Bru, Jaume Gurrea, Diego Soler, Joan Ferrandi… Persones del poble, amb noms encara presents al territori.
Fe, diners i poder local
Aquesta història aparentment anecdòtica revela molt més del que sembla. El rerefons era un debat profund sobre qui tenia dret a decidir com s’usaven els diners comunitaris —els «trachins» i redolins, drets de pesca arrendats a tercers.
Els jurats defensaven que tots els que es beneficiaven de la pesca al llac havien de col·laborar en les despeses comunes, inclòs el sosteniment religiós. Els dissidents, en canvi, defensaven una visió més individualista.
El conflicte va escalar fins al punt d’arribar a les mans de l’Intendent General del Regne de València, Sebastián Gómez de la Torre, qui l’any 1771 ordenà una reorganització de la comunitat i una revisió dels seus estatuts.
Una lliçó que ressona avui
El cas de l’ermita del Palmar és molt més que un episodi menor d’història local. És una finestra a una comunitat que, com tantes altres al llarg del temps, es debat entre el bé comú i l’interès particular, entre la cohesió i el conflicte, entre la fe i l’economia.
El final del conflicte
El litigi va arribar a la cúspide del poder local: l’Intendent General del Regne de València, Sebastián Gómez de la Torre, qui el 1771 va prendre una decisió salomònica. Va ordenar la reorganització interna de la comunitat de pescadors i la revisió dels seus estatuts. A partir d’aquell moment, la contribució per mantenir el sacerdot a l’ermita quedava establerta com a obligació comuna per a tots aquells que obtingueren guanys del llac, independentment de la seua matrícula marítima.
D’aquesta manera, s’imposava una visió col·lectiva i solidària de la gestió de recursos i serveis comuns al si de la comunitat pesquera.
📜 Font documental: Arxiu Municipal de València, Batlia AA. 166. 1770.
Elena Marco
